ENTREVISTA
Christian T. Arjona (Barcelona, 1977) presenta Paisatges tel·lúrics, una mostra organitzada pels Amics del Museu d’Art de Girona i exhibida a l’Espai 22, de l’1 de març al 3 d’abril del 2025.
Com t’introdueixes en el món de la creació artística?
L’art s’introdueix en mi com una manera de sentir i entendre la realitat. Era i és una necessitat expressiva, una voluntat insomne i intempestiva, que em convida constantment a pintar, escriure o treballar la fusta: des que feia els meus primers esfumats amb guix sobre pissarra, fins avui, que llauro l’acrílic amb una fulla d’aixada rovellada. Coses que, al cap i a la fi, no són tan diferents. No és, doncs, que m’introduís en el món de l’art (mai n’he format part plenament i gaudeixo encara dels fruits obscurs de l’anonimat), sinó que l’art -la pintura i l’escultura sobretot-, en tant que força inconscient, viu en mi com una limfa, interiorment. Tot i així, sí que va ser una introducció a la festa de l’art l’amistat i col·laboració en obres conjuntes amb diversos artistes, com els pintors Jaume Aguirre, Gabriel Vilanova i Gerardo D. Cristante, amb qui he viscut de molt a prop la complexa tramoia de la creació i les seves diferents tècniques, així com els seus resultats policroms, compartits en forma d’exposicions col·lectives, mostres individuals i llibres il·lustrats.
Quin significat li dones a la creació?
És una paradoxa: trobo i visc l’art allà on acaben els significats: és a dir, els sentits establerts de les coses o la Raó que s’imposa a la vida com un cisell. Quan els conceptes s’esvaeixen és quan per fi veig una llum o una penombra, uns colors, un camí dins el quadre. I és aquest sender -que és exterior i interior alhora- el que tracen les pinzellades, les capes de pintura, les veladures. Per mi, doncs, la creació té el sentit de la poiesis grega -d’on prové el terme poesia-: una forma de generació i transformació de la matèria i l’esperit; una energia immanent que s’expressa i creix. I el significat que hi puc trobar, en tot cas, apareix després, quan descobreixo, un cop acabada l’obra, uns signes o paisatges de l’ànima que m’eren desconeguts i que em revelen una clau de sentit, com veien Breton i Giacometti en els objets trouvés.
Quina és la teva temàtica habitual?
El cos, la pell, la sang, la terra, el mar, les roques, els líquens, la fusta, el foc, els arabescs que la saba ha dibuixat sota l’escorça del roure. No són temes, doncs, sinó expressions de la natura naturans. Però, és clar, rere la pell i la sang hi ha l’amor i el desig; rere el rovell i la cendra, el temps i la mort; rere les onades, les plantes i les flames, hi batega la vida.
Com descriuries el teu estil?
Matèric, abstracte en la forma i tàctil en la textura; rizomàtic quant a tècniques; molt proper, volgudament i a la força, a l’arte povera. És un estil “sense autor” on el característic potser és l’esborrament de la meva mà, dels contorns figuratius: hereu del taoisme i del quietisme estètic de Valle-Inclán. En diàleg amb el traç rebel de Gerardo D. Cristante, podria destacar la importància del gest lliure per sobre del concepte i que, en el meu cas, la rebel·lia del traç radica en el seu desaparèixer, en l’intent de mostrar la pròpia matèria sense escriure-hi a sobre un significat predeterminat.
Quins materials utilitzes?
“On est artiste avec ce qu’on trouve”, va dir L. F. Céline. Olis i pigments acrílics, fustes velles, terra i pedres, brotxes, vernissos i trementina, ferralla i pols de nacra, cola blanca i paper de vidre, eines improvisades. Tots ells barrejats en les paletes del Temps que tot ho esquerda i de l’Atzar que tantes coses decideix.
Quins son els teus referents?
A més de tantíssims artistes de la història de l’art, dels quals aprenc contínuament, han influït molt en la meva tasca, entre d’altres, Guinovart i Tàpies, Zao Wu-Ki i Zóbel, Millares i Max Ernst, Henry Moore i Chillida, Perejaume i Barceló.
Acaba la frase: Desitjo que el meu art...
Desitjo que el meu art mostri la immanència de l’ànima i el cos; de l’esperit i la natura; de l’autor dins l’obra: com un bol de mans oferint un grapat de terra. Desitjo que el meu art ompli de nourritures terrestres els ulls de qui se’l mira i que li permeti entrar en aquells estats de nua contemplació que van propiciar la seva creació: observant la crepitació del foc, les ones trencant a les costes, la pell encesa...
Comentarios
Publicar un comentario